Entre Terrassa i Sabadell sempre ha existit una certa rivalitat. Suposo que com entre moltes poblacions veïnes amb cert pes demogràfic i social. Moltes vegades és una rivalitat sana (aprendre els uns dels altres o mirar de millorar les coses que fan “els altres”) i d’altres és una competència ferotge, enemistats històriques. Però sempre, irònicament o malaltissa, s’ha mirat de “posar el dit a l’ull” a l’altre.

Durant la meva adolescència hi havia un parell de dites que es repetien com un mantra: una, que al Japó hi havia una universitat que tenia una maqueta de Terrassa per exhibir-la com a exemple de com no ha de ser una ciutat; i dues, que Sabadell era més bonica que Terrassa. La primera va resultar un mite urbà i la segona és una opinió i, com a tal, lliure. I és en aquesta opinió que vull desenvolupar aquesta entrada del blog. I per començar, aquest vídeo de Miquel Pujadó d’una cançó publicada en el seu primer disc i que va dedicar a la Plaça Vella de Terrassa.

Abans de la reforma, per la Plaça Vella s’hi podia circular. Els cotxes que baixaven pel carrer Font Vella o Gavatxons travessaven la Plaça Vella i seguien pel carrer Major — en aquella època també conegut com “el carrer dels bancs”, ja que s’hi podien trobar oficines de la majoria d’entitats de la banca de la ciutat.

També, abans de la reforma, a la plaça hi convivia, tal com explica la cançó d’en Miquel Pujadó, una munió de tribus urbanes: de “pijos” a “progres” convivint entre activitats culturals com sardanes cada dissabte a la tarda. Hi havia el grup del Grinzing en un extrem, les barbasses arrissades del Mesón de los Arcos a l’altre extrem i tot un vano de gent entremig que descansava el cul no necessàriament en un banc. Col·lectius diametralment oposats que en altres llocs podrien ser origen de conflictes, convivien, ignorats en total harmonia, en aquella plaça que també contenia un monument al primer comte d’Egara (nomenat pel dictador Miguel Primo de Rivera), Alfons Sala, últim president de la Mancomunitat de Catalunya i encarregat del seu desmantellament.

L’antiga Plaça Vella et podia agradar més o menys (és opinable), però era única. Ara permet moltes activitats, concerts, cultura, manifestacions, castells… Que ara sigui una plaça sense personalitat i uniforme és el preu que cal pagar per tenir un espai més funcional.

Això mateix passa a altres poblacions i, si no fos per alguns edificis que es poden mantenir, no es podria distingir amb claredat una plaça de Terrassa, Sabadell, Cornellà o Badalona. Semblen tallades totes pel mateix patró: espais diàfans, angles rectes, voreres cantelludes-que-destrossen-pneumàtics-si-t’hi-acostes-massa i arbres petits, que no tapin massa — són espais dissenyats des d’un ordinador i si hi ha arbres no s’hi veu res!

Com en tantes coses, la bellesa no és el que entra pels ulls sinó el que arriba pel cor. La personalitat, la força d’un indret, allò que ho converteix en únic també forma part de la seva bellesa encara que no encaixi en els cànons estàndards.

Amb la uniformitat, el que al final acaba passant és que es buida les ciutats de la seva personalitat.

---

La fotografia de la capçalera és una panoràmica de Terrassa, feta sobre l’any 1962, pel meu pare Josep G. Sort