Amb l’anunci del Govern Espanyol fet el divendres 21 de desembre en el Consell de Ministres celebrat a Barcelona, durant el qual es va fer públic el canvi de nom de l’Aeroport d’El Prat pel de Josep Tarradellas, m’ha vingut al cap un article que es va publicar al diari Avui el diumenge 12 de juny de 1988. L’article duu el títol d’aquesta entrada, va ser escrit per Josepmiquel Servià i el reprodueixo tot seguit.
Jo tenia, com a periodista del torn de tarda, la missió de rebre i presentar al president tots aquells homes de premsa que acudien a entrevistar-lo per a algun mitjà de comunicació de l’Estat o de l’estranger.
A causa d’aquest privilegiat observatori, vaig gaudir de l’oportunitat de connectar llargament, fos al meu despatx del servei de Premsa, fos al salonet verd de la Casa dels Canonges, amb algunes de les més acreditades espases del periodisme internacional.
“Hoy me cargo al viejo”
Aquell dia, el periodista que va comparèixer al meu despatx era membre de la redacció d’una coneguda revista madrilenya de projecció estatal, i, si no era precisament una espasa del periodisme, almenys ell s’ho figurava. I actuava com un perdonavides professional.
Devia fer, encara no, dos minuts que ens havíem conegut, que ja em preguntava:
— ¿Y tú de qué haces? ¿De mindungui de prensa del Honorable?
— Algo así – vaig contestar-li jo tot procurant no oblidar la meva obligada discreció de funcionari.
Es féu un silenci.
Vaig acompanyar-lo aleshores al salonet verd, on el silenci fou trencat per una nova impertinència del periodista.
— ¡Pues hoy me cargo al viejo!
— ¿Qué se carga qué? – vaig dir.
— Que hoy me cargo al viejo, o sea, al Honorable. Periodísticamente, claro – precisà.
— ¡Ah! – Vaig contestar jo – ¿Y cómo piensa hacerlo?
— Pues muy sencillo – va respondre – Le voy a meter de entrada algunas preguntas frívolas, intrascendentes… ¡en plan encuesta! Y, cuando menos se lo espere… ¡zas! Le voy a endilgar una que le voy a echar a los leones.
Un servidor, que romania encara immers dintre un núvol de perplexitat, va aclarir-li:
— Mire, caballero; yo normalmente me limito a presentar el periodista al presidente y el presidente al periodista. Y me largo. En primer lugar, porque arriba, si algo sobra es trabajo, y en segundo lugar porque me conozco ya, más o menos, todas las hipotéticas respuestas a cuantas preguntas puedan formular al presidente. Pero hoy voy a hacer una excepción y voy a quedarme. Sólo para presenciar – si usted me lo permite – quien echa a los leones a quien.
Al cap de pocs segons, el senyor Pere, l’elegant conserge habitual de la Presidència, trucava la porta del salonet verd i deia:
— Senyor Servià, el president diu si tenen l’amabilitat de passar al seu despatx.
El periodista madrileny va carregar-se amb els seus estrinquells d’enregistrament i va seguir-nos.
Un protocol estudiat
El president no hi era. El president tenia un gran sentit del protocol. I aquest sentit el portava, a vegades, a muntar complicats, estudiadíssims, números d’efecte.
Per exemple – i disculpin-me la llarga digressió – quan havia de rebre al seu despatx oficial un ministre, un ambaixador o una persona de similar categoria, solia posar-se en circulació un elaboradíssim pla de protocol.
Al vestíbul del Palau, formava una unitat de mossos d’esquadra. Aquesta flamaralla, a més del recorregut per les diferents dependències del Palau – una visita ja literalment agraïda – impressionava notablement. Fins al punt que determinà que un dia, en sortir de la seva audiència amb Tarradellas, el president de la primera Junta d’Andalusia, senyor Fernández Viagas, comentés, en veu baixa, a un dels seus col·laboradors:
— ¡Joé con er tío! ¡Hajta guardia mora tié!
En entrar al Palau, l’il·lustre visitant era rebut normalment per un oficial del servei de protocol, el qual acompanyat per tres o quatre pettis, de gala, el feia avançar per entre les dues fileres de mossos, que presentaven armes, i l’aconduïa, escales amunt, fins al saló de la Mare de Déu de Montserrat, bellíssima estança prèvia a la del despatx oficial del president.
Una vegada aquí, una operació de temps i de distàncies es posava a funcionar. Hi havia ordres estrictes que les portes del despatx no fossin obertes al visitant fins al moment precís en què aquest no hagués arribat a una distància de dos metres, com a màxim, d’aquelles.
D’altra banda, a sengles costats de la llinda, s’hi congregava, indefectiblement, una allau de fotògrafs i cameramens, delerosos d’obtenir la convencional imatge de les dues personalitats quan es donaven la mà.
Així, doncs, arribada la personalitat de torn al punt assenyalat, començaven – com per automatisme – a obrir-se les dues portes del despatx, tot apareixent, a l’altra banda de la llinda, talment una icona russa envoltada de canelobres, la figura gegantina i patriarcal del 114è president de la Generalitat, el qual, somrient, avançava vers el seu visitant, tot estenent-li generosament la mà. El visitant avançava també cap al president. Tarradellas, aleshores, feia veure que iniciava, al seu torn, una altra passa. De sobte, però, que quedava quiet, com paralitzat, just a la meitat de la passa iniciada.
Llavors, el visitant, que, inconscientment, ja havia calculat la distància que li quedava per arribar a donar la mà al president, es quedava burlat en el seu càlcul, i es veia obligat a haver d’estirar el braç molt més del compte – i, per tant, a vinclar l’ossada molt més d’allò previst – davant d’aquella impressionant torre humana.
Ergo, l’endemà tots els diaris i noticiaris televisius mostraven la imatge del ministre, de l’ambaixador o del president autonòmic que fos, acatant, cap cot i reverent, la patriarcal figura del president dels catalans.
El periodista madrileny estava connectant els jacks del seu magnetòfon, quan el president Tarradellas entrà al despatx. Havia anat a estirar-se dos minuts al cim del llit, com, a vegades, feia? Havia anat al lavabo? O, senzillament, havia pretès – ah, el protocol! – que el periodista de la important revista madrilenya s’hagués d’aixecar de la butaca per a complimentar-lo?
Un servidor va fer les oportunes presentacions. Mentre estenia la mà al seu visitant, el president m’esguardà interrogativament, com solia fer. Per la mirada que vaig tornar-li ja va comprendre quina mena de personatge el visitava.
“Un gran tipo, el señor Suárez”
Demanà al periodista que s’assegués al sofà, mentre ell ho feia solemnialment en la seva butaca. I va etzibar-li:
— ¿Entonses que usted es de Madrid? Vaya, vaya, ¿Qué hase mi amigo el señor Suárez? – li demanà, tot referint-se, òbviament, al president del govern espanyol del moment. – Es un gran tipo el señor Suárez – continuà el president – muy simpático y muy elegante, ¿eh? Ah, y peleón, muy peleón, por eso me gusta, porqué yo también lo soy, de peleón, ¿sabe? Es un poco joven todavía, pero… ya aprenderà, ya aprenderà. Yo soy un gato viejo, ¿sabe?… porqué tengo muchos años y he visto muchas cosas, ¿sabe? El presidente Suárez es todavía muy joven, pero… ya aprenderá, porqué ¡tiene madera! ¿Sabe?
El periodista madrileny estava desconcertat, i jo hauria dit que fins i tot molest. Mira que identificar-lo, a ell, amb Adolfo Suárez…!
El president, però, continuava, impertorbable, el seu diàleg, naturalment, a una sola banda.
El periodista madrileny no acabava d’estar segur que el magnetòfon enregistrés.
— ¿Ya se entiende usted con todos esos cachibaches? – li demanava el president, tot posant-lo encara més nerviós. I continuava:
— Mire, joven. Supongo que el amigo Servià ya se lo habrá dicho. Conmigo todo eso del “off the record” no existe. Usted ya me comprende, ¿no? Eso es para los políticos. No para mí. Yo no tengo “off the record” ¿sabe? Usted me pregunta lo que quiera, ¿no? Y yo le contestaré… pues lo que me dé la gana, ¿no? ¡Y estaremos al cabo de la calle!
I, tot dient això, murriejava amb la mirada la petita incorrecció que acabava de dir i desplegava un somriure maliciós, total, d’orella a orella.
“¿Qué sastre le viste?”
Quan el periodista estigué segur del funcionament correcte de l’aparell d’enregistrar, inicià el seu interrogatori, tot seguint, fil per randa, els mateixos plans que m’havia anunciat:
— Señor presidente, ¿cuál es su plato preferido?
El president, que esperava una pregunta d’alta política, es quedà astorat. Immediatament, però, somrigué i em mirà, tot buscant una mena de complicitat en la traducció.
— Pues… la pularda con siruelas, joven.
I abans de deixar-lo intervenir de nou, afegí:
— Que, por sierto, mi señora la guisa estupendamente. Y creo que mañana hay. ¿Sabe? Mire, si quiere quedarse a comer mañana, el señor Servià, usted y yo nos comeremos una pularda con siruelas. ¿Qué le parese?
— No gracias, presidente – contestà el madrileny – Dentro de una hora, sin falta, tengo que coger el puente aéreo. Esta noche tengo cena en Madrid.
— Bueno – contestà el president – otro día serà. Continúe, joven, continúe…
— Señor presidente – prosseguí el periodista – ¿Qué sastre le viste?
El president m’esguardà de bell nou, com si volgués dir-me: però, escolta, quina mena de personatge m’has portat?
Aleshores, però, somrigué, i passant-se la mà pel cap en actitud de pentinar-se contestà:
— Pellisser, joven, Pellisser. Aquí… en el Paseo de Gracia. Muy buen sastre, por sierto. Fíjese en mí. Con mis medidas y mire que chulo que voy! ¿No?… Pellisser, joven, Pellisser.
El periodista apuntà acuradament el nom del sastre presidencial. Després, tot agafant ja un posat pretesament castigador, una mica a l’estil de l’actor Humphrey Bogart, per entendre’ns, inquirí:
— Señor presidente, ¿qué opina de Francisco Franco?
A la qual cosa, Tarradellas, immutable, replicà:
— ¿Franco…? ¿Franco…? No le conosco, joven. A mí, siempre me ha vestido Pellisser.